Inici

#LlibertatPabloHasel i la doble vara de mesurar la violència

El dimarts 16 de febrer, dos dies després de la festa (o el circ) de la democràcia, els carrers de Barcelona van encendre la flama d’un nou moviment de protesta popular a tall de reacció contra l’empresonament del raper Pablo Hasél. Com comença a ser habitual a la ciutat, les barricades no van trigar a aflorar, i, amb elles, les reaccions de la maquinària ideològica de l’Estat burgès, que ha trobat l’oportunitat perfecta per criminalitzar, una vegada més, la joventut obrera.

Així, tal com va passar amb les protestes contra la sentència als presos independentistes el 2019, l’esclat del moviment de protesta ha generat una reacció per part d’un sector de la societat que qualifica les protestes de violentes i injustificables. Resulta si més no cínic veure com neix una major empatia social envers els contenidors cremats o les botigues de les multinacionals saquejades, que envers les persones desnonades o els que són agredits per la mateixa policia. Com ocorre en tot moviment de lluita s’inicia una campanya de deslegitimació per part dels mitjans de comunicació en què els manifestants no són vistos com a dissidents polítics vàlids, sinó com a violents, vàndals i part d’una brossa social que ha de ser erradicada. 

Al que acaba portant aquesta campanya de deslegitimació és a la deshumanització del moviment, i el consegüent distanciament per part de les capes menys polititzades de la població: el focus s’allunya de les reclamacions dels manifestants, que deixen de ser vistes com les pròpies d’un interès que, en realitat, comparteixen, per situar-se sobre la criminalització d’aquests. No importa si hi ha torturats i detinguts, ni tampoc si una noia de dinou anys perd un ull; els qui ho pateixen han deixat de ser vistos com a iguals per convertir-se en una gran “turba” de violents i eixelebrats. 

Com a efecte paral·lel a la deshumanització de les que protesten es produeix una humanització i victimització d’elements no humans. Ja s’ha fet prou broma sobre l’afecte que generen sobre alguns els contenidors, que han vist en ells una mena de complex sistema nerviós que fa que afectin més les cremades en ells que els cops de porra en les manifestants. A més, en els últims dies s’ha sumat la defensa acèrrima de les multinacionals i els seus vidres; resulta irònic pensar que els grans directius de les Nike, Louis Vuitton o Guess de torn probablement ni coneixen que en una tenda remota de Barcelona ha desaparegut part de la seva botiga. Les mateixes multinacionals, per cert, que no reben el mateix impacte mediàtic quan es fan públiques les seves constants vulneracions dels drets laborals i humans.

Un mot que ressona de manera constant en els mitjans de comunicació com a part d’aquesta campanya de manipulació de l’opinió pública és la tan temuda violència. De fet, el president del govern de coalició Pedro Sánchez va afirmar arran de les protestes que “La democracia ampara la libertad de manifestación, de expresión, […] pero nunca jamás ampara la violencia”[1]. S’aplica, doncs, una doble vara de mesurar pel que fa a la violència: es considera com a tal si l’exerceix la classe dominada, però no si ho fa la classe dominant (en aquest cas, a través d’una de les seves eines més potents, la policia). En realitat, al contrari del que diu Sánchez, la democràcia (burgesa) no pot entendre’s sense l’ús sistemàtic de la violència: contra la gent sense sostre, a les presons, a les manifestacions i en tants altres espais en què es fa patent la dominació d’una classe sobre l’altra

Tal com indica Josep Fontana, aquest ús de la violència com a característica intrínseca del règim capitalista es fa patent al llarg de la història[2]. Des de l’acumulació originària, en què es van usurpar de manera forçosa les terres comunals per reservar-la als interessos de la propietat privada, passant pels abusos que es produïen de manera sistemàtica a les fàbriques i en aquells territoris colonitzats, víctimes de l’espoli i l’explotació dels seus recursos naturals i humans, que van ser essencials per engegar el procés acumulatiu que cristal·litzà a la revolució industrial. També els centenars de conflictes militars entre pobles i fins a arribar als nostres dies, en què es denuncien diàriament tortures a la foscor de les comissaries, la violència ha estat present, i ha estat part constituent del que nosaltres coneixem com a democràcia burgesa. Fins i tot la mateixa violència exercida pel moviment obrer per tal de conquerir el sufragi universal (masculí), és negada quan el president Sánchez afirma que la violència “Es lo contrario a la democracia[3].

De la mateixa manera,  totes dues formes de violència no només presenten diferències quantitatives (quants ferits hi ha entre els manifestants i quants entre els cossos policials?) sinó també qualitatives, que generen una situació de clara desproporcionalitat. La violència policial és, per definició, una violència jeràrquica, exercida des de dalt cap a baix, des de l’Estat cap a les classes populars. És, per tant, una eina de dominació i sotmetiment, amb una capacitat d’impacte real sobre la vida i el cos de les persones. Per contra, quan es produeix un atac contra un cordó policial no es busca el dany material sobre la persona, sinó que es concep com una ofensiva contra tot allò que el conjunt del cos policial representa: una institució repressiva que disposa de l’ús legítim de la violència per tal de salvaguardar els interessos privats d’una classe social, els espais de representació, sacralització i manifestació del poder que aquesta classe ostenta, i en definitiva, l’estat actual de les coses. En poques paraules: la policia és aquell cos que protegeix les estructures socioeconòmiques i ideològiques que la burgesia, en la seva conquesta històrica del poder, va produir per consolidar-se i legitimar-se.

Al marge de tot el que hem dit, és cert que l’èxit definitiu d’aquestes protestes requereix una direcció clara i una homogeneïtzació de les demandes. L’absència d’una organització capaç d’orientar les protestes per fer-les efectives políticament podria fer que es deixessin córrer, com tantes altres vegades en el passat, l’oportunitat de produir canvis substancials o un avenç clar en la lluita per la transformació de la societat. Aquesta organització, que no existeix actualment, és aquella que es proposa negar la misèria i la desigualtat a la qual ens evoca el capitalisme, és aquell moviment real que anul·la i supera l’estat de coses present[4]. No es tracta llavors de criticar la legítima protesta als carrers pel seu caràcter espontani o “desorganitzat”, sinó de realitzar la pertinent (auto)crítica per poder lluitar millor la pròxima vegada i, en especial, de destacar la necessitat històrica de consolidar les bases per l’aparició, de nou, d’aquell moviment capaç de construir un altre món.

Volem, per acabar, mostrar la solidaritat no només amb Pablo Hasél, sinó també amb les que treuen forces per seguir manifestant-se tot i ser criminalitzades i, en especial, a totes aquelles que han estat víctimes de la violència (aquesta sí) contra qui lluita. 

cos a cos

23 de febrer de 2021

Bibliografia:

[1] @sanchezcastejon (19 de febrer de 2021): La democracia española ampara la libertad de manifestación y de expresión. Pero la democracia jamás amparará la violencia. Es lo contrario a la democracia. El Gobierno quiere ampliar y mejorar la protección de la libertad de expresión, siempre desde el diálogo y la concordia. Tweet: https://twitter.com/sanchezcastejon/status/1362734127124987907 

[2] Idea expressada a FONTANA, J. (2019): Capitalisme i democràcia 1756-1848, Edicions 62.

[3] Ídem. @sanchezcastejon (19 de febrer de 2021).

[4] Traduït del castellà. MARX, K., ENGELS, F. (2014) La ideologia alemana, Akal, p. 40.

Imatge: Pau Venteo @vdeventeo (19 de febrer de 2021): “Un agent antiavalots de la Brigada Mòbil dels Mossos corre per davant del foc ocasionat la tercera nit de protestes a Barcelona per l’empresonament del raper Pablo Hasél”. Post d’Instagram: https://www.instagram.com/p/CLer5xXhOjv/

Manifest cos a cos

Cos a cos és un espai de divulgació, anàlisi i opinió política, social i cultural, en català. L’integrem joves de diversos entorns, amb interessos i perspectives diferents, però amb la mateixa disconformitat envers la realitat que ens envolta.

Aquest projecte neix amb l’objectiu de fomentar un punt de vista alternatiu, crític amb el discurs hegemònic i allunyat de l’academicisme. Proposem una visió conflictiva amb el pensament neoliberal del present, capaç de fer-li front, cos a cos, i de trobar un espai on compartir inquietuds. 

Des de l’esquerra transformadora i alternativa, amb perspectiva interseccional i de classe treballadora, el projecte té com a eixos vertebradors la reivindicació i divulgació de la llengua catalana, la reflexió com a via d’expressió i de combat, i la col·lectivitat entesa com a una unitat lliure i creativa de coneixement. És aquesta col·lectivitat, reforçada per la gran heterogeneïtat de cossos que la conformen, el pilar de totes les nostres creacions, deixant de banda l’individualisme que impregna l’estructura cultural i intel·lectual de l’actualitat.

Volem obrir un espai de creació, reflexió i discussió de totes i per totes, des de la proximitat, des del contacte entre iguals, des del cos a cos.

Imatge: Les plongeurs (1942) de Fernand Leger