És més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi de la policia

Aquestes últimes setmanes, a causa de les jornades de mobilització en contra de l’empresonament del raper lleidatà Pablo Hasél i la violència policial que aquestes han suscitat, s’ha revifat el polèmic debat sobre la reforma o l’abolició del cos de policia. Ambdues postures són pròpies d’un espectre polític molt acotat a l’esquerra i dels grups radicals extraparlamentaris, ja que les forces parlamentàries ancorades al centre i a la dreta no en volen sentir a parlar i titllen d’anarquistes a qui planteja la qüestió. En aquest escrit ens proposem apropar-nos al debat des de diferents temptatives polítiques per explicar breument la necessitat d’abolir la policia (o produir un canvi en la institució) i ens centrarem, en concret, en una iniciativa a prop de casa.

Per què parlem d’abolir la policia? En primer lloc, pel que representa: la policia és una institució militaritzada que té per objectiu protegir i assegurar el bon funcionament dels interessos de la burgesia mitjançant la repressió física (tot i que molts cops arriba a ser mental també). La repressió que exerceix el cos policial té diverses funcions tals com atemorir, castigar, disciplinar, reprimir els qüestionaments al sistema d’explotació capitalista, com també “servir i protegir” (a la classe dominant!). En segon lloc, per la violència que produeix: la repressió com a tal, la “lluita contra el crim” que acaba generant-lo i propagant-lo amb les seves accions, els abusos que cada dia podem veure en els pocs vídeos que es pengen a les xarxes socials, fent valer les ordres de la justícia, i un llarg etcètera. I en últim lloc: per constituir, sovint, un contingent d’efectius reaccionaris. Encara que la funció de la policia és independent a la ideologia dels seus membres, resulta curiosa la concentració electoral a opcions polítiques de dretes. En una enquesta publicada per la revista POLICE l’any 2016 el 84% dels policies americans van respondre que donarien suport a Donald Trump a les eleccions del novembre [1].

I. La fi de la policia

La policia no ha de ser una institució inqüestionable ni immutable, i, de fet, múltiples visions crítiques han aflorat al voltant de l’esquerra, especialment aquella provinent dels Estats Units. Així, les teories abolicionistes destaquen el caràcter inherentment pejoratiu de la policia com a institució perpetuadora de l’statu quo, i, per tant, de la dominació burgesa, apostant per un model on s’aboleixi de manera total tota organització policial. En aquest sentit, al seu llibre The End of Policing, Alex S. Vitale proposa impulsar l’empoderament de les comunitats locals per tal que aquestes puguin treballar per solucionar els seus propis problemes [2]. L’abolició de la policia, però, es pressuposa factible en un tipus de societat molt diferent de l’actual: una en què les necessitats bàsiques estan cobertes. 

Les demandes d’abolició, però, es presenten com una quimera en l’actual hegemonia capitalista, fet que ha portat a l’esquerra a adoptar demandes de caràcter reformista en l’àmbit policial que puguin fer-se efectives a curt termini. Així doncs, com a mesura intermèdia o progressiva fins assolir aquest objectiu abolicionista, s’ha plantejat també la idea de reduir el pressupost destinat a finançar els cossos policials o, fins i tot, de minvar-ne les unitats. És el moviment que a Estats Units es coneix com a “defunding”, i que en els darrers dies, amb els abusos policials que s’han produït arran de les protestes recents, s’ha traslladat a l’agenda política del nostre territori de la mà de la CUP. 

II. El debat a Catalunya: l’aposta de la CUP

No ha sigut difícil trobar-se converses i debats sobre com hauria de ser la policia del futur, i és en aquests espais on la CUP s’ha erigit com el principal actor amb capacitat per liderar una reforma, amb un protagonisme més elevat del que estem acostumats. Per un costat, la centralitat que la formació independentista tindrà en la formació del nou govern -un que serà liderat per ERC i que s’espera una mica més d’esquerres que els dels últims anys- i per l’altre, l’enorme repressió policial, que deixa al partit anticapitalista com el principal actor capaç de subvertir la realitat actual. Aquesta anòmala situació atorga a la CUP una fruita tan sucosa que podria arribar a estar podrida.

La rellevància mediàtica de la formació no és novetat en els escenaris postelectorals (1515-1515) [3], però sí que ho és en el context d’una disputa on la seva veu és la més escoltada i de la qual s’espera la millor resposta. Per dir-ho ràpid, el departament d’Interior no és una oficina fàcil, sinó que li preguntin a Joan Saura, però la CUP sembla disposada a jugar-se la bala de la investidura de Pere Aragonès pressionant per un “gir de 180 graus en les polítiques de seguretat”[4].

Aquest és el dilema en el que es troben els partits “reformistes”: la funció estructural de la policia no canviarà perquè una formació anticapitalista intenti imposar enormes restriccions en el seu àmbit d’actuació. Tal ha de ser el punt d’entrada; hem d’assumir que una disminució de l’activitat policial és una de les màximes aspiracions a les quals es pot optar avui en dia; seguir endavant amb la prohibició de les armes de FOAM, depurar el cos d’elements radicals (nazis, per dir-ho bé) i potenciar una reducció del pressupost, a l’americana. Això suposa assumir que la CUP disposarà de la capacitat i habilitat política per liderar o condicionar el departament d’Interior al mateix moment que manté suficient poder de cohesió per aconseguir passar legislació. Serà complicat, però és possible. Això, clarament, no serà un gir de 180 graus en les polítiques de seguretat, ja que un canvi com aquest dins del sistema capitalista és quelcom impossible. Es pot intentar, es pot provar, potser, fins i tot, es pot millorar, però la subversió total sembla bastant improbable.

El cost polític de l’intent és bastant car (com bé saben Iglesias, Garzón o Colau) i sortir de l’oposició serà el canvi (si s’acaba donant) més important que haurà viscut el partit en els seus gairebé deu anys d’història parlamentària. És cert que ja hem vist les limitacions en les quals s’ha trobat la formació a l’hora de tirar endavant polítiques públiques que modifiquin el terreny d’acció dels cossos policials, com exemplifica el cas de Berga, ciutat on l’ajuntament és liderat per la CUP i on es va dotar de gas pebre als agents de la policia local [5]. Però damunt d’això no podem fer veure que l’oportunitat no existeix; es poden proposar debats, formular pressions, i aconseguir canvis, es pot elevar el nivell del debat a l’esfera pública, res gens menyspreable. Tot i això, cal assumir, ja potser des de bon principi, la incapacitat de la CUP (i de la resta) per acabar amb les dinàmiques estructurals del capitalisme. Potser així, assumint les limitacions, acabem per aconseguir algunes millores al mateix moment que deixem clar que existeix política fora del Parlament.

III. Reformar la policia acabarà amb el problema de base? 

Assumint, per un costat, la dificultat de la política parlamentària per aconseguir reformes serioses -sobretot en l’àmbit policial- i, per l’altre, la naturalesa repressiva de l’estat capitalista, cal entendre que totes les premisses i els axiomes centrals d’aquest sistema l’acaben configurant perquè la policia formi part d’una de les institucions fonamentals de l’Estat: la burocràcia, que administra aspectes com la salut, l’educació i les presons, entre d’altres. Totes aquestes funcions són necessàries per al bon funcionament dels negocis de la burgesia (fins que comencen a ser negocis en si mateixes i acaben privatitzant-se) [6]. 

Per tant, pot la societat actual (burgesa) prescindir de la policia? La resposta més immediata és no.La repressió que exerceix la policia no pot simplement deixar d’existir a l’interior d’un món d’opressors i oprimits [7]. Tot i la seva fama entre gran part de l’esquerra, reformar la institució és un tema molt controvertit. No es tracta només d’erradicar un nombre determinat de males herbes o de crear una llei que regularitzi les forces de seguretat de l’Estat. No es tracta de “mals policies” ni de falta de professionalitat. Tampoc és una institució que pugui ser fàcilment intercanviable d’una classe a una altra. Els excessos de la policia són la conseqüència lògica d’un sistema de vida. El que en diem “repressió”, no és res més que l’últim recurs quotidià que, en fallar en el seu mode subtil, es mostra brutal respecte el nostre actual sistema moral[8]. La policia és, en si mateixa, un problema a erradicar al formar part d’un dels mecanismes repressius més durs i visibles de l’Estat.

Per tant, no sembla evident que la burgesia vulgui sacrificar una de les peces claus que sustenten els seus privilegis. Aleshores, probablement cap proposta d’intent de reforma que busqui produir un canvi en el cos policial és possible sota el règim democràtic liberal. Llavors, el canvi haurà d’arribar d’un moviment contrari a la reforma i que, dit de pas, pretengui superar el capitalisme.

Per acabar, no podem oblidar la relació indissociable entre la concepció del crim i la lògica del capitalisme. De fet, en aquests últims dies n’hem trobat un exemple perfecte: ningú no saquejaria una botiga Nike si unes Nike fossin assequibles per tothom. En general, el que pels ulls de la legalitat burgesa és percebut com a un crim, per nosaltres és una clara redistribució desorganitzada de l’excedent productiu de manera directa i des de sota; un trencament de la jerarquia socioeconòmica inherent del capitalisme. La policia, doncs, no s’encarrega de cuidar l’ordre contra la maldat d’una naturalesa pretesament inherent a l’ésser humà, sinó d’assegurar-se que no es trenquen les relacions socials de dominació d’una classe sobre una altra. Per altra banda, la gran majoria de detinguts que podem trobar a les nostres presons avui dia estan condemnats per delictes contra la propietat. En cas de no existir el règim de propietat privada, aquest tipus de delictes no existirien com a tal. 

Creiem que és necessari acabar amb la policia perquè és un problema que afecta directament a la nostra supervivència. Estem fartes de viure sota l’amenaça de ser apallissades, detingudes i, fins i tot, mutilades, i de patir constantment per la nostra seguretat. Com a joves, ens preocupa la trista perspectiva d’un futur cada cop més negre amb la retallada continua dels nostres drets i llibertats, on la policia és l’encarregada de protegir a qui ens condemna a la misèria. Les forces de seguretat ja han escollit bàndol en aquesta lluita, i no estan precisament al nostre costat: són l’enemic.

Joan Brunet i cos a cos

9 de març de 2021

Bibliografia:

[1] GRIFFITH, D. (2 de setembre de 2016), “The 2016 POLICE Presidential Poll”, POLICE magazine. Extret de: https://www.policemag.com/342098/the-2016-police-presidential-poll [Última consulta a 6 de març de 2021]

[2] THE MARSHALL PROJECT (23 d’octubre de 2020), “The future of Policing”.Extret de: https://www.themarshallproject.org/2020/10/23/the-future-of-policing [Última consulta a 6 de març de 2021]

[3] 1515-1515: Resultat de l’assemblea de la CUP celebrada el 27 de desembre de 2015, on es decidia si es si s’investia, o no, a Artur Mas per la XI legislatura del Parlament de Catalunya. 

[4] EL NACIONAL (16 de febrer de 2021), “La CUP es reunirà amb entitats socials per “garantir el gir a l’esquerra”. Extret de https://www.elnacional.cat/ca/politica/cup-entitats-socials-gir-esquerra_583974_102.html [Última consulta a 7 de març de 2021]

[5] EL TRIANGLE (6 de Deçembre de 2019), “Berga (CUP) arma la policía local con gas pimienta «en casos de gravedad».”, Extret de: https://www.eltriangle.eu/es/2019/12/06/noticia-es-104403/ [Última Consulta a 6 de març de 2021]

[6] Cuadernos de Negación, Sobre la necesidad de destrucción del Estado, núm. 4, 2010, p. 7

[7] Cuadernos de Negación, Contra la democracia, sus derechos y deberes, núm. 5, 2011: p. 9

[8] Íbid., p. 9

Imatge:  Samantha Hudson @badbixsamantha (3 de març de 2021): “Una mujer de bandera”. Post de Twitter: https://twitter.com/badbixsamantha/status/1366909546023763969

#LlibertatPabloHasel i la doble vara de mesurar la violència

El dimarts 16 de febrer, dos dies després de la festa (o el circ) de la democràcia, els carrers de Barcelona van encendre la flama d’un nou moviment de protesta popular a tall de reacció contra l’empresonament del raper Pablo Hasél. Com comença a ser habitual a la ciutat, les barricades no van trigar a aflorar, i, amb elles, les reaccions de la maquinària ideològica de l’Estat burgès, que ha trobat l’oportunitat perfecta per criminalitzar, una vegada més, la joventut obrera.

Així, tal com va passar amb les protestes contra la sentència als presos independentistes el 2019, l’esclat del moviment de protesta ha generat una reacció per part d’un sector de la societat que qualifica les protestes de violentes i injustificables. Resulta si més no cínic veure com neix una major empatia social envers els contenidors cremats o les botigues de les multinacionals saquejades, que envers les persones desnonades o els que són agredits per la mateixa policia. Com ocorre en tot moviment de lluita s’inicia una campanya de deslegitimació per part dels mitjans de comunicació en què els manifestants no són vistos com a dissidents polítics vàlids, sinó com a violents, vàndals i part d’una brossa social que ha de ser erradicada. 

Al que acaba portant aquesta campanya de deslegitimació és a la deshumanització del moviment, i el consegüent distanciament per part de les capes menys polititzades de la població: el focus s’allunya de les reclamacions dels manifestants, que deixen de ser vistes com les pròpies d’un interès que, en realitat, comparteixen, per situar-se sobre la criminalització d’aquests. No importa si hi ha torturats i detinguts, ni tampoc si una noia de dinou anys perd un ull; els qui ho pateixen han deixat de ser vistos com a iguals per convertir-se en una gran “turba” de violents i eixelebrats. 

Com a efecte paral·lel a la deshumanització de les que protesten es produeix una humanització i victimització d’elements no humans. Ja s’ha fet prou broma sobre l’afecte que generen sobre alguns els contenidors, que han vist en ells una mena de complex sistema nerviós que fa que afectin més les cremades en ells que els cops de porra en les manifestants. A més, en els últims dies s’ha sumat la defensa acèrrima de les multinacionals i els seus vidres; resulta irònic pensar que els grans directius de les Nike, Louis Vuitton o Guess de torn probablement ni coneixen que en una tenda remota de Barcelona ha desaparegut part de la seva botiga. Les mateixes multinacionals, per cert, que no reben el mateix impacte mediàtic quan es fan públiques les seves constants vulneracions dels drets laborals i humans.

Un mot que ressona de manera constant en els mitjans de comunicació com a part d’aquesta campanya de manipulació de l’opinió pública és la tan temuda violència. De fet, el president del govern de coalició Pedro Sánchez va afirmar arran de les protestes que “La democracia ampara la libertad de manifestación, de expresión, […] pero nunca jamás ampara la violencia”[1]. S’aplica, doncs, una doble vara de mesurar pel que fa a la violència: es considera com a tal si l’exerceix la classe dominada, però no si ho fa la classe dominant (en aquest cas, a través d’una de les seves eines més potents, la policia). En realitat, al contrari del que diu Sánchez, la democràcia (burgesa) no pot entendre’s sense l’ús sistemàtic de la violència: contra la gent sense sostre, a les presons, a les manifestacions i en tants altres espais en què es fa patent la dominació d’una classe sobre l’altra

Tal com indica Josep Fontana, aquest ús de la violència com a característica intrínseca del règim capitalista es fa patent al llarg de la història[2]. Des de l’acumulació originària, en què es van usurpar de manera forçosa les terres comunals per reservar-la als interessos de la propietat privada, passant pels abusos que es produïen de manera sistemàtica a les fàbriques i en aquells territoris colonitzats, víctimes de l’espoli i l’explotació dels seus recursos naturals i humans, que van ser essencials per engegar el procés acumulatiu que cristal·litzà a la revolució industrial. També els centenars de conflictes militars entre pobles i fins a arribar als nostres dies, en què es denuncien diàriament tortures a la foscor de les comissaries, la violència ha estat present, i ha estat part constituent del que nosaltres coneixem com a democràcia burgesa. Fins i tot la mateixa violència exercida pel moviment obrer per tal de conquerir el sufragi universal (masculí), és negada quan el president Sánchez afirma que la violència “Es lo contrario a la democracia[3].

De la mateixa manera,  totes dues formes de violència no només presenten diferències quantitatives (quants ferits hi ha entre els manifestants i quants entre els cossos policials?) sinó també qualitatives, que generen una situació de clara desproporcionalitat. La violència policial és, per definició, una violència jeràrquica, exercida des de dalt cap a baix, des de l’Estat cap a les classes populars. És, per tant, una eina de dominació i sotmetiment, amb una capacitat d’impacte real sobre la vida i el cos de les persones. Per contra, quan es produeix un atac contra un cordó policial no es busca el dany material sobre la persona, sinó que es concep com una ofensiva contra tot allò que el conjunt del cos policial representa: una institució repressiva que disposa de l’ús legítim de la violència per tal de salvaguardar els interessos privats d’una classe social, els espais de representació, sacralització i manifestació del poder que aquesta classe ostenta, i en definitiva, l’estat actual de les coses. En poques paraules: la policia és aquell cos que protegeix les estructures socioeconòmiques i ideològiques que la burgesia, en la seva conquesta històrica del poder, va produir per consolidar-se i legitimar-se.

Al marge de tot el que hem dit, és cert que l’èxit definitiu d’aquestes protestes requereix una direcció clara i una homogeneïtzació de les demandes. L’absència d’una organització capaç d’orientar les protestes per fer-les efectives políticament podria fer que es deixessin córrer, com tantes altres vegades en el passat, l’oportunitat de produir canvis substancials o un avenç clar en la lluita per la transformació de la societat. Aquesta organització, que no existeix actualment, és aquella que es proposa negar la misèria i la desigualtat a la qual ens evoca el capitalisme, és aquell moviment real que anul·la i supera l’estat de coses present[4]. No es tracta llavors de criticar la legítima protesta als carrers pel seu caràcter espontani o “desorganitzat”, sinó de realitzar la pertinent (auto)crítica per poder lluitar millor la pròxima vegada i, en especial, de destacar la necessitat històrica de consolidar les bases per l’aparició, de nou, d’aquell moviment capaç de construir un altre món.

Volem, per acabar, mostrar la solidaritat no només amb Pablo Hasél, sinó també amb les que treuen forces per seguir manifestant-se tot i ser criminalitzades i, en especial, a totes aquelles que han estat víctimes de la violència (aquesta sí) contra qui lluita. 

cos a cos

23 de febrer de 2021

Bibliografia:

[1] @sanchezcastejon (19 de febrer de 2021): La democracia española ampara la libertad de manifestación y de expresión. Pero la democracia jamás amparará la violencia. Es lo contrario a la democracia. El Gobierno quiere ampliar y mejorar la protección de la libertad de expresión, siempre desde el diálogo y la concordia. Tweet: https://twitter.com/sanchezcastejon/status/1362734127124987907 

[2] Idea expressada a FONTANA, J. (2019): Capitalisme i democràcia 1756-1848, Edicions 62.

[3] Ídem. @sanchezcastejon (19 de febrer de 2021).

[4] Traduït del castellà. MARX, K., ENGELS, F. (2014) La ideologia alemana, Akal, p. 40.

Imatge: Pau Venteo @vdeventeo (19 de febrer de 2021): “Un agent antiavalots de la Brigada Mòbil dels Mossos corre per davant del foc ocasionat la tercera nit de protestes a Barcelona per l’empresonament del raper Pablo Hasél”. Post d’Instagram: https://www.instagram.com/p/CLer5xXhOjv/