SOBRE EMOCIONS I LA NECESSITAT DELS NOSTRES

el silencio, la soledad absoluta, el aislamiento de todo lo humano y las influencias humanas matan el poder de la mente; el cerebro pierde la vida, se queda encadenado a la monotonía del sufrimiento 

Oscar Wilde 

Cos a cos és reflexió, és coneixement, és allò que ens fa rumiar i ens allibera quan ho posem per escrit. Però també és comunitat, intimitat, sinceritat. Fitzgerald va dir en el seu moment que trobem la bellesa de la literatura en descobrir que els nostres desitjos són desitjos universals, que mai estem sols, que mai estem isolats. Que som part. Per a mi l’encant d’aquest projecte resideix justament en aquest compartir i acompanyar, per la qual cosa m’agradaria aportar-hi pensaments que ajudin a crear vincles i llaços des dels dubtes i les imperfeccions. 

Aquest no pretén ser un article plegat de cites intel·lectuals i cultismes, sinó un simple recull d’idees que he anat captant sobre el pas del temps, l’interès de retornar el protagonisme al present, i pensaments sobre la construcció de relacions sanes i enriquidores. No pretenc parlar en termes de veritats absolutes, sinó llançar possibles perspectives i plantejaments sobre realitats que vivim totes diàriament. 

De petita sempre em preguntava què pensaven els gats tombats al sol de les terrasses o què pensaven els coloms quan picotejaven entre les taules dels bars. Durant una època vaig estar convençuda que eren uns incompresos que vivien les coses de la mateixa manera que nosaltres i simplement no es comunicaven com els humans (que sincerament com a espècie som unes cotorres pesadíssimes). Vaig intentar (sense èxit) comunicar-me amb el meu gos imitant el seu llenguatge corporal. Al final vaig arribar a la conclusió que potser simplement no pensen com nosaltres, no rumien com nosaltres, no viuen fora del present. I quan l’altre dia, parlant amb una amiga sobre les coses que ens preocupen, vam arribar a la conclusió que el més fàcil seria “no ser humanes”, vaig plantejar-me si el fet de poder viure en pensaments irreals, el passat, el futur, és el problema real o si, per contra, el conflicte apareix impulsat per factors molt més materials i pròxims i, segurament, socialment gairebé invisibles. 

Les persones, penso, som naturalment col·lectivistes. Vivim en societats que han evolucionat cap a l’individualisme, la qual cosa certament ens ha portat a la possibilitat de desenvolupar-nos d’una forma més autònoma i autèntica, però a la vegada ens fa viure xocs constants amb la necessitat de formar part, de cuidar i ser cuidat, del suport que són “els nostres”. Afirmar que som plenament autònoms mentre ens segueix preocupant què pensen els altres de nosaltres no és més que el resultat d’aquestes contradiccions. I és que no solament és l’individualisme i l’intent de desvinculació de la col·lectivitat el que vivim, sinó també el consumisme, la immediatesa, la voluntat de satisfer els nostres desitjos tan ràpidament com gira el món i funciona tot el nostre voltant. Desitjos universals, que ens impersonalitzen, que en realitat estan increïblement allunyats del que volem en una dimensió interior. I aquestes realitats porten a posar-nos mil i una preguntes. És natural aquesta velocitat? No tenim cada una el nostre ritme personal de funcionar? Ens relacionem consumint? Fem néixer problemes interiors per viure en una dimensió exterior i impersonal de forma constant? 

La Samantha Hudson, que aquí estimem i admirem profundament, va dir un cop una veritat, com les moltes que diu mentre reivindica d’estupidesa i l’absurd: “estic farta de voler ser la més graciosa, la més bonica, la més llesta, la que millor vesteix, perseguint la perfecció tota l’estona. Però si la perfecció no existeix, la perfecció és una mentida. Imagineu-me corrent pel carrer pegant crits i que em demaneu: – a qui persegueixes?-, i que jo digui: – a ningú-. Doncs així lluïm totes, perseguint estàndards que no són reals”. Ens prenem aquests ideals com a objectius i propòsits personals. Pensem que quan per Cap d’Any ens prometem que menjarem més sa i anirem al gimnàs és perquè volem i no perquè socialment se’ns imposi desitjar un físic normatiu. I pensem que volem saber-ho tot, saber tant com els que més saben, perdent massa cops el fet de saber per plaer i el plaer del no saber. I fins i tot quan sabem que volem perquè hem de voler, no podem evitar voler-ho i ens flagel·lem doblement per fets que són meres conseqüències de ser persones que viuen en societat

El món és ràpid, eficient, productiu. Les coses funcionen a altes velocitats i ens impulsen a fer el mateix. Hem de fer molt, conèixer molt, més que els altres. S’imposen ritmes universals que deixen fora aquelles persones que simplement no s’adapten a aquest compàs absolut i genèric. I fins i tot els que més o menys encaixem dins aquest sistema massa vegades temem no arribar, no poder. No és casual que trastorns com l’ansietat hagin augmentat exponencialment en els últims temps. Tampoc és casual que es posin de moda pràctiques com el mindfulness o el ioga. Recuperar l’hedonisme i els plaers sensorials ens ajuda a escapar temporalment d’aquest corrent que ens arrossega amb si sense temps pel descans i el respir. 

Però les realitats emocionals que vivim no s’esgoten en una esfera interior individual, per la qual cosa és interessant alçar la següent qüestió: estructurem les nostres relacions sobre el consum i les regles de mercat? Dit d’aquesta forma pot parèixer molt abstracte, però en termes concrets és evident que és així. La Liz Duval ha tractat aquest tema en distintes ocasions i, entre d’altres, afirma que resultats clars de viure en un món capitalista i consumista, com la necessitat de nous estímuls constants i la recerca de la felicitat immediata a través del consum, clarament constitueixen una ombra que impregna totes les relacions personals. En aquest sentit, la Samantha Hudson va exposar el que per ella constitueix un problema resultat de la hipersexualització. Afirma que “hem passat del puritanisme més extrem a la banda completament contrària. Pareix que si avui dia no et mostres sexual o ets atractiu per a algú -no com a parella sexual, sinó com a part d’una acumulació de conquestes-, tens un problema”. Aquest consum de relacions és novament un fenomen que empeny a voler-se validar davant dels altres com un subjecte sexualment atractiu -amb demanda-, generant “desitjos” interiors totalment imposats i tòxics. Potenciem, doncs, dinàmiques socials i personals que en última instància ens acaben perjudicant a nosaltres mateixes i al nostre voltant. 

I quina és la solució? La romantització de la independència emocional i la gestió emocional individual, que de cada cop es prediquen més, constitueixen un remei individual davant conflictes emocionals que massa cops són col·lectius. Amb això no vull dir que l’enfrontament al propi món interior de forma personal no sigui necessari ni positiu, sinó que la gestió emocional conjunta, compartida, és un pas que permet recuperar allò que és positiu de les cultures col·lectivistes i rompre amb la dinàmica pròpia d’una societat governada pel mercat, generant gairebé una forma d’oposició cultural al sistema socioeconòmic que tant marca les nostres relacions personals. Intentem donar-li sempre que puguem la importància que mereix al present i al que percebem a través dels sentits. Construïm relacions sobre les bases del respecte i de l’empatia. Reprenent el discurs de Liz Duval, busquem la salvació en el “profund enamorament, tant en l’amistat com en les relacions afectives d’amor”, perquè “la vida en comú és la manera que tenim de seguir estant vius”

cos a cos

31 de març de 2021

Imatge: Subway (1934), Lily Furedi

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s